L´enterrament d´Ornans

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: L´enterrament d´Ornans
Autor: Courbet, Gustave
Datació: 1849 – 1850
Estil: realisme
Escola:
Tècnica: oli
Suport: tela; 3,15 m x 6,68 m
Localització actual: Museu d´Orsay, a Paris

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Oli sobre tela en el qual la gamma de colors predomina el negre, donant un contrast amb els vermells combinats amb l’ocre. Pel que fa a la llum, Courbet intenta reproduir una llum de bon mati, una llum real. En quant a l’expressivitat, es un quadre no gaire expressiu de forma global, però no obstant podem observar la cara de cada personatge que ens mostra una expressió individual.

2.2 Elements formals
El quadre ens marca un centre sobretot entre el cura i l'home del davant, tot i que no es un centre geomètric, hi ha un altre punt que marca el centre, gran horitzontalitat, tot va cap al centre, la creu, les mirades, trencament de les muntanyes, etc.. La composició es a mode de fris, allargat, amb l'acció que transcorre. Tots estan al mateix nivell.

2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
El realisme de Courbet consisteix en pintar les coses tal com son. Ell s'imagina l'escena tal com seria i la pinta sense cap mena de disimul.

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
L’obra de Coubert pertany al realisme, és un corrent artístic que pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible a les obres d’art. Si bé, la majoria d’obres han buscat assemblar-se al model imitat (tret de l’abstracte), el realisme prescindeix dels símbols i esquemes i busca el detall, la màxima proximitat. Per això, com a moviment autònom se situa al segle XIX, tant en escultura i en pintura, com en literatura.

Les característiques de la pintura realista són:
- El refús de la bellesa arquetípica.
- Plasmació naturalista i antiacadèmica, anticlàssica.
- Representació directa i realista de la societat.
- El color desplaça al dibuix i mostra les pinzellades
- Disposició causal de les figures.
- Mostren el treball i el treballador com a nou “heroi”

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
La funció de Courbet per fer el quadre es per vendre’l que es el que el feia, doncs la seva funció seria pintura i punt, sentit de decoració.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
L’any 1848 (un any avanç de que es pintés el quadre) s’havia establert el realisme com a punt d’inflexió de la historia, això suposà la fi del regnat de Lluís Felip d’Orleans i la instauració de la segona República.
És també al 1848 quan es publica el Manifest comunista i s’intensifica la lluita de classes. La onada revolucionària de 1848 afecta a tota Europa. La filosofia positivista valora la ciència com a instrument del desenvolupament humà.
En aquest context sorgeix una nova generació d’intel·lectuals i artistes com Balzac, Dickens o Sola, molts d’ells compresos políticament.

3.3 Destacar relacions i influencies.
L´estil de Courbet esta basat en els mestresses francesos i espanyols, coneix un grup de francesos amb l'escola de Barbison de tipus realistes que pinten a l'aire lliure o no però pinten coses molt quotidianes

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
Enterrament situat a aquest poble francès Ornans, cadascú a la seva, alguns ploren al mort i altres riuen.

Significació (missatge)
Tema nou, enterrament, provocar en el fet de mostrar la realitat.

La llibertat guiant al poble

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: La llibertat guiant al poble
Autor: Delacroix, Eugène
Datació: 1830
Estil: romanticisme
Escola: francès
Tècnica: oli
Suport: tela; 2,60 m x 3,25 m
Localització actual: Museu del Louvre, a Paris

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Es tracta d’un oli sobre tela on en destaquem els colors ocres, i els colors de la bandera francesa, el vermell i el blau.
En quant a la pinzellada és solta. Pel que fa a la llum, es irreal, malgrat que pot semblar real es veu que les figures estan il·luminades de no se sap d'on, portant dona una sensació de irrealitat.
Per últim, l’expressivitat hi trobem un gran dinamisme amb una acció de dir el poble està en moviment en plena acció, però aquesta acció ve cap a nosaltres.

2.2 Elements formals
- Es tracta d’una composició piramidal, a partir d’un vèrtex que es la punta de la bandera que sosté la "Llibertat" amb grans similituds compositives amb l’obra de "El rai de la Medusa".
2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
Delacroix parteix de Miquel Angel (de la terebilita, la força del cos) i sobretot de Rubens (composicions dinàmiques), venecians (Tizia...)... també va conèixer la pintura de Goya, Delacroix domina el moviment, el color, el drama, accions tenses...

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
El Romanticisme promou la revisió dels valors estètics que defensava el Neoclassicisme i la Il·lustració. Els romàntics fusionaran els dos vessants, de manera que la bellesa romàntica serà un concepte compost per elements contraris però que esdevenen complementaris (serenitat-desordre, llum-obscuritat, heroic-tràgic...). Concretament el Romanticisme francès, es on es dóna una renovada recerca de la llibertat creativa de l'artista a partir de la seva experiència individual, amb unes composicions molt estudiades, clàssiques, però amb predomini del dinamisme. Hi ha una gran importància del color en detriment del dibuix. La taca guanya terreny a la línia desfent el caire escultòric de la pintura neoclàssica. Les llums intenses, sovint en forma de clarobscur.
I per últim els continguts son totalment innovadors basats en problemàtiques socials que tinguin com a rerefons les llibertats dels pobles i el patiment per la recerca de la llibertat. Els principals autors romàntics que podem trobar son: Géricault, Delacroix, Rude.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
Obra per mostrar al Salo de Paris de 1831, propagandística i revolucionaria, a mes, amb el temps es una funció commemorativa, ja que va ser adquirir el rei Lluis Felip I per desprès retirar-lo del públic i fins 30 anys desprès no es va demostrar que també era un quadre simbòlic.
3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
Es la França de la restauració borbònica, del qual van reconstruir un nou ordre a Europa, es l’època del Congres de Viena que va fracassar al 1830 i obre les portes a la monarquia liberal amb un rei que va durar fins al 1848 on s’abolirà la monarquia liberal i s'instauraria definitivament la República Francesa.
3.3 Destacar relacions i influencies.
Delacroix parteix de Miquel Angel (de la terebilita, la força del cos) i sobretot de Rubens (composicions dinàmiques), venecians (Tizia...)... també va conèixer la pintura de Goya, Delacroix domina el moviment, el color, el drama, accions tenses...
Tindrà admiradors posteriors com son Cezanne o Picasso.

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
La Llibertat guiant el poble representa a les revolucions burgeses del 1830, amb l’aixecament popular, del qual es va enderrocar l’últim rei borbònic i va instaurar una monarquia constitucional amb el regim borbònic va tenir una existència relativament curta, per tant representa aquests fets.

Significació (missatge)
En aquest quadre hi trobem diferents símbols.
En primer lloc la llibertat, amb la dona amb un gorro frigi, també trobem diferents figures que representen diferents estaments socials: el senyor amb una escopeta i un barret de copa que seria un burges; el que porta una banda blanca seria un menestral, el que esta a punt de morir un classe popular i el nen que representa la joventut del poble. Al fons podem trobar la torre de Notre Dame.

El jurament dels Horacis

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: El jurament dels Horacis
Autor: David, Jacques - Louis
Datació: 1784
Estil: neoclassicisme
Escola: francesa
Tècnica: oli
Suport: tela; 3,30 m x 4,25 m
Localització actual: Museu del Louvre, a Paris

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Es tracta d’un oli sobre tela on en destaquem els colors grisos, ocres i vermells, els negres del fons, contrastats amb els punts blancs banda – banda. En quant a la pinzellada és la línia dibuixistica, es a dir, hi ha un predomini de la línia i el dibuix. Pel que fa a la llum, es natural i ve de costat (esquerra) per deixar el fons i així destacar les figures en un primer terme. En referència a l’espai tridimensional, té una perspectiva lineal que ho aconsegueix amb les rajoles del terra i les rajoles de la parets.

2.2 Elements formals
- La composició esta formada sobre els tres arcs que marquen com tres espais diferents i cada una forma part d'un, les figures dels homes formen com un rectangle, mentre que les dones mes aviat tendeixen a ser com una forma conjunta d'un triangle, però es una observació una mica forçada Aquí trobem dues actituds, per una banda, els homes que mostren la línia recta i per l’altra banda, les dones que mostren la línia corba.

- El ritme en aquest quadre es dona perquè les figures de l'esquerra ens condueix la mirada cap al centre, i contrasten radicalment amb les figures de la dreta, a més, el quadre te molts jocs de triangles correlatius amb les espasses, arcs, homes...

2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
Obra molt paradigmàtica del seu estil: el neoclassicisme, del qual te totes les característiques formals de l’estil.
Per un artista en aquest moment s´esta adaptant els nous moments.
David era un pintor que estava per sobre de la política.

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
Europa a finals del segle XVII i al llarg del XVIII. El neoclàssic s'extendrà fins a principis del XIX i serà un estil identificat amb la Revolució Francesa i l'Imperi napoleònic. Serà, doncs, un art més burgès que no pas aristocràtic.
El neoclàssic es contraposa als "excessos" del rococó i del barroc i pretén retornar als ideals estètics del classicisme grec. és a dir, vol ser un art que s'expressa mitjançant formes i criteris estètics del passat.
Aquesta visió tan rígida de l'art va encotillar els artistes i va provocar una disminució de la creativitat en els aspectes tècnics ja que van haver de cenyir els treballs a uns dictats formals rígids i acadèmics.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
Es tracta d’un quadre d’encàrrec per Lluis XVI amb una funció tan didàctica com propagandística, es a dir, pretenia encoratjar a complir els deures envers la pàtria i a no deixar-se emportar pels sentiments.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
Va ser encarregada per Lluis XVI i eren uns anys en que les tensions socials de França estaven en ebullició mentre que els burgesos començaren a manifestar-se.
Són anys previs a la Revolució Francesa

3.3 Destacar relacions i influencies.
Obra molt paradigmàtica del seu estil: el neoclassicisme, del qual te totes les característiques formals de l’estil.
Per un artista en aquest moment s´esta adaptant els nous moments.
David era un pintor que estava per sobre de la política.

Tindrà deixebles ingrés, pintor també força bo

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
El jurament dels Horacis tracta un tema històric, narrat en Ab urbe condita, de Tit Livi i que Corneille recollí a la tragèdia Horace. En el segle VII aC Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central. Per dirimir quina de les dues seria la ciutat vencedora decidiren que lluitarien entre ells tres germans de cada bàndol: els Horacis per Roma i el Curiacis per Alba Longa. L’únic que sobrevisqué fou un dels Horacis, el qual en veure els plors de la seva germana Camil·la causats per la mort del seu promès, un dels Curiacis, la mata ja que lamentava la mort d’un enemic de Roma.

Significació (missatge)
David amb l’elecció d’aquest tema El jurament dels Horacis, el que volia era imbuir en els esperits de la seva època el sentit del deure envers la pàtria, a imatge i semblança dels Horacis.

La família de Carles IV

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: La família de Carles IV
Autor: Goya Lucientes, Francisco de
Datació: 1800 – 1801
Estil: neoclassicisme (sense oblidar que Goya és difícilment classificable en un “isme” determinat).
Escola: espanyola
Tècnica: oli
Suport: tela; 2,28 m x 3,36 m
Localització actual: Museu del Prado, a Madrid

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Es tracta d’un oli sobre tela on en destaquem els colors ocres i grisos, com a notes de color a d'estacar el vermell i el blau, els quals es repeteixen. En quant a la pinzellada, aquesta predomina per sobre de la línia. Pel que fa a la llum, es tracta d’una llum natural, que entra en escena des de l'esquerra lleugerament alta, que il·lumina les figures i les deixa amb unes ombres al canto dret, que tapen una mica els cossos de les figures. En referència a l’espai tridimensional, l’autor el fa a partir de la llum, figures com la de Goya dona profunditat, sensació d'estar en una habitació perquè trobem diferents nivells de profunditat.
Per últim, l’expressivitat, no es un quadre de gran expressivitat, però si es un retrat de tipus psicològic, darrere de cada figura hi va la seva personalitat, trobem des de la mirada penetrant del nen fins al bebè somrient, el mateix rei dona una sensació de tristesa, de poc caràcter, en canvi la iaia que hi ha amb aquests ulls de boja, o Ferran VII que te aquesta mirada arrogant. Tot això venia a compte d'aquesta expressivitat psicològica que intenta peregnar el pensament de cada persona

2.2 Elements formals
En quant a la composició, té unes arrels neoclàssiques, de les quals estan disposades d'una manera de fris i diríem que Goya ha jugat amb una certa ambigüitat alhora de buscar la centralitat del quadre. El centre físic del quadre es la reina, Maria Lluïsa. El rei hauria de ser el protagonista però queda decantat cap a la dreta. Però el rei esta un pas més endavant que la reina, perquè així d'alguna manera queda descentrat. El detall de Ferran amb una dona la qual no se li veu la cara, no se li veu perquè Ferran no tenia parella, per això no se li veu. En el tema de la profunditat, Goya es troba al fons, amb una gran semblança a “Las Meninas” de Velazquez.
2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
L'estil de Goya evoluciona en el temps. Poc a poc ell va evolucionant, ell veu les sobres de Velazquez i li causa un impacte evolucionant, amb la pinzellada solta, i n’aprèn moltíssim d'ell se sent molt influït per Velazquez, al mateix temps Goya influirà en aquest vessant impressionista. Goya es el pintor que inaugura la pintura moderna. I pintors expressionistes e impressionistes s'inspiren en la seva manera de pintar.

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
Goya es una figura d'aquelles aïllades solitàries, però cap dalt en la història de l'art. Perquè ell inaugura una nova època, Goya es important perquè trenca amb el passat.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
Decoració commemorativa de la tota la família reial, retrat en grup pel propi Carles IV.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
Aquesta pintura està pintada just abans dels anys en que la monarquia borbònica esta a les portes amb el conflicte amb França, època del despotisme il·lustrat, que va començar amb Carles II i Carles III, i era un context espanyol que marca el avui. La centralitat política del país la tenia Godoy, el qual s'entenia amb la reina. Idees il·lustrades franceses en expansió per tota Europa.
República Francesa esta atemorint a totes les monarquies europees. Es difonen les idees il·lustrades per tota Europa.

3.3 Destacar relacions i influencies.
Goya influirà a: als romàntics, com Delacroix, a alguns impressionistes, amb la pinzellada solta, als expressionistes, per l’expressió del mon exterior, als surrealistes amb els gravats “Los disparates” i a Picasso.

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
Retrat de grup molt descriptiu per totes les persones que formen la família, però el missatge no esta gaire clar, perquè la mirada mes moderna ens a fet veure un sentit crític, vulgar.

Significació (missatge)
Goya en aquesta obra, ell era un afrancesat i intenta ridiculitzar la reialesa.

Els primers freds

1. Classificació de l’obra
a. Títol: Els primers freds
b. Autor: Blay, Miquel
c. Cronologia: 1891-1892
d. Escola o país: Catalunya
e. Estil: realista, però també es simbolista

2. Temàtica
Font literària (Bíblia, mitologia, historia, apòcrifs, social, política...)
Representa un avi amb una nena, inspirada potser en Èdip a Colonna (1882) de Dominique-Jean Hugues, en que en l’obra francesa hi trobem d´Èdip i la seva filla Antigona, mentre que a l’obra de Miquel Blay, són dos personatges anònims.

3. Descripció de l’obra
a. Elements tècnics
Es traca un grup escultòric en marbre polit i tractament del marbre, segons la figura que es tracta la noia es mes insinuada que el home, ja que ell es més precís i més detallada i sedent perquè esta assegut

b. Elements formals:
L’escultura té un punt de vista frontal, de volum rodó on destaca el color del marbre i una textura polida, amb formes tancades, escultura molt expressiva i estàtica, amb punts de vista formals, encara que es pot circumval·lar perquè es absenta.
Les línies horitzontals són el seient on son asseguts, i verticals el vell, i diagonal per la nena. Les flors i plantes de darrere són per equilibrar l'escultura. L'home (l'avi) està lleugerament trist i abatut, amb un passat k era fort per les espatlles grosses, amb uns llavis com a punt de plorar i uns ulls perduts, la nena mirant cap amunt buscant la protecció.

4. Dependències i influencies posteriors
Inspirat i influenciat en Èdip a Colonna (1882) de Dominique-Jean Hugues
Influencia de Rodin, un Rodin primerenc, els dels acabats suavitzats al principi, apreciat en el dibuix del cap del vell, el detallisme anatòmic i la delicadesa de la nena. La cara de l’home es inspirada en la cara de Víctor Hugo de Rodin.
Va ser alumne del mestre, Henri Chapu, un home academicista francès, d´on es regia una sèrie de normes per limitar la creativitat i potenciar aquestes normes.
Tothom van lloar la gracia i innovació d’aquesta obra, del qual va tenir un gran ressò.

5. Relacions amb obres similars de l’autor o escola
Estem en una primera fase de Blay, juvenil del qual ell no formava cap escola, però si que podem dir que a partir d’aquesta obra ell va tenir característiques posteriors i anticipa algunes coses: modelat suau de la noia i el Blay modernista per l´acabat difuminat i suau de la noia.
1907 Grup escultòric en el Palau de la Música Catalana. Barcelona.

6. Diferencies amb altres solucions coetànies
La majoria d’artistes d’aquella època estàvem submergits en l’academicisme (Acadèmia de Belles Arts) i Blay era innovador, ja que expressa un tema nou de forma nova i entra en temes de carga simbòlica, en coses quotidianes, el Blay jove serà simbòlic.

7. Relació amb l’entorn arquitectònic i urbanístic
Actualment aquesta escultura es troba al Museu d´Art Modern, a Barcelona.

8. Significat i funció de l’obra en relació amb la clientela
Simbolista, edats de l'home i el pas del temps, el títol es degut potser als freds de la mort, de l'home gran. En aquest any concret (1892) el mon oficial de l’art en Espanya esta patint una moda d’obres de contingut social, sobretot de les classes populars (Sala de Hospital de Lluís Jiménez, Huelga de obreros en Vizcaya de Cutanda, Otra Margarita de Sorolla) La funció d’aquesta obra era per exposar en un concurs, de Blay jove que porta aquesta escultura a l´Exposició Nacional a Madrid l’any 1892 en que hi va guanyar la primera medalla, d’alguna manera gracies a que va tractar contingut personal.

9. Context històric i artístic
Ha nascut un nou corrent artístic el Modernisme, renovació enfront a l’academicisme. A Catalunya el modernisme es comença a entrar al 1888 en que es troba l’Exposició Universal a Barcelona i en Espanya no hi ha massa eufòria, pèrdua de les ultimes colònies espanyoles a Amèrica i la fi de la guerra de Cuba al 1898.

El pensador

1. Classificació de l’obra
a. Títol: El pensador
b. Autor: Rodin, Auguste
c. Cronologia: 1880-1900
d. Escola o país: França
e. Estil: Impressionisme, però es un estil “fals” perquè es compara amb la pintura impressionista (veure Sol-Ixent. Impressió - Monet). Encara que també es simbolista

2. Temàtica
Font literària (Bíblia, mitologia, historia, apòcrifs, social, política...)
La font literària: Per a “La porta de l'Infern”, va seleccionar temes de la Divina Comèdia, de Dant. Representa un home en un posat tot pensatiu, l’activitat mental del qual es palesa en una tensió física de cada part del cos. El pensador, que medita entorn del destí, és robust i poderós, perquè la seva força està en la facultat de pensar el món. Se n’ha dit que representa el poeta Dant tot observant l’infern que s’estén sota seu, o l’escultor mateix. Igualment, s’hi ha volgut veure un símbol de l’espècie humana en el posat que li és més propi: l’acte de pensar.

3. Descripció de l’obra
a. Elements tècnics
Escultura sedent de volum rodo, feta a la fosa en bronze ubicada al Museu Rodin de Paris. La tècnica que fa diferent Rodin dels altres es el motlle, la base el fa amb les mans i deixa aquest acabat que dona una imperfecció, rugositat a l’escultura i vol que quedi presencia d’aquest treball manual. La rugositat de l’escultura fa que doni mes intensitat i força en l’escultura.

b. Elements formals:
El punt de vista es multifacial.
Les formes tancades d'El Pensador evidencien la tensió d’un cos vigorós, clos en ell mateix, la vida espiritual del qual s’expressa en l’empenta i la força interior del volum.
L’estàtua de Rodin segueix la diagonal ascendent de la testa inclinada endavant, a la qual s’afegeixen les direccions oposades de cames i braços.
La torsió del cos, com que el colze dret descansa al damunt de la cama esquerra, afavoreix la multiplicitat dels punts de vista de l’espectador, que ha d’envoltar l’estàtua tot movent-se entorn seu.
El pensador s’ha convertit en un símbol de la modernitat que expressa la condició humana i que encarna la complexitat i la intensitat dels sentiments i les emocions de la persona.

4. Dependències i influencies posteriors
La influència principal és de Miquel Àngel, l’obra del qual Rodin va conèixer en el viatge que va fer a Itàlia el 1875. A l’autor italià no solament li va manllevar la terribilitá, o grandiositat espiritual de les estàtues, sinó que a més es va inspirar en actituds i positures d’algunes de les obres més famoses de l’artista renaixentista. El projecte de la Porta de l´Infern recorda bastant al Judici Final de Miquel Angel en quant a la disposició dels personatges.

5. Relacions amb obres similars de l’autor o escola
ALTRES OBRES DE L'AUTOR
1. ‘EL BES’
Aquest grup, que també forma part de La porta de l’infern, fa referència a la tràgica història de la Paola i la Francesca, narrada en la Divina Comèdia, de Dant. Rodin hi desenvolupa plenament el tema de les superfícies ondulants i de la sensualitat. És l’exemple més reeixit en l’obra de Rodin de la multiplicitat de plans i punts de vista de l’espectador. Aquest vessant de la seva producció fa pensar en Bernini.
2. ‘ELS BURGESOS DE CALAIS’
Aquest grup és un monument patriòtic i commemoratiu d’un fet històric. La ciutat de Calais, assetjada per les tropes angleses, els va haver d’oferir sis ciutadans en canvi de la clemència per a la resta de la població. Per reflectir el dramatisme i l’aclaparadora tragèdia del moment, Rodin recorre a formes esparracades i a les anatomies deformades de gran impacte expressionista.
3. L’EDAT DE BRONZE
Primera gran escultura de Rodin, com a un home nu completament
4. EL RETRAT DE BALZAC
Bronze encarregat el 1891 i exposat per primer cop el 1898. Es troba ubicat al Musée Rodin de París.
5. ADAM I EVA

OBRES RELACIONADES
1. MIQUEL ÀNGEL: ‘LORENZO DE MÈDICI’
A Miquel Àngel, Rodin li va manllevar la terribilitá o grandesa espiritual que l’autor italià va plasmar al Moisès. La terribilitá es palesa a El Pensador en la força de les mans i la robustesa del tors. Rodin també es va inspirar en la trista meditació de l’estàtua sedent de Lorenzo de Mèdici de la capella dels Mèdici, a Florència.
2. MIQUEL ÀNGEL: ‘PROFETA JEREMIES’
La figura del profeta Jeremies al sostre de la capella Sixtina va inspirar la positura i alguns detalls compositius d'El Pensador, com ara la posició del braç esquerre, recolzat al damunt de la cama. El viatge que Rodin va fer a Itàlia va ser decisiu per a la seva carrera com a escultor.
3. MIQUEL ÀNGEL: ‘LA NIT’
La torsió que s’aconsegueix fent descansar el colze dret al damunt de la cama esquerra és una traducció de la positura de l’al·legoria de la nit a la tomba de Giuliano a la mateixa capella dels Mèdici de Florència.

6. Diferencies amb altres solucions coetànies

7. Relació amb l’entorn arquitectònic i urbanístic
La porta de l’infern va quedar a l’estudi de Rodin, el qual durant gairebé quaranta anys hi va afegir figures, en va suprimir d’altres i en va modificar tot experimentant i resolent problemes de composició i espai. Per “La porta de l'Infern”, va seleccionar temes de la Divina Comèdia, de Dant. Exposat en la grandària original a Copenhaguen el 1888, El pensador va ser engrandit posteriorment i, en ser exposat al Saló del 1904, va provocar reaccions ben abrandades en la premsa, la qual en va dir que era un «pitecantrop d’allò més deshonrós». Més endavant, el 1906, fou erigit en un espai públic de París davant del Panteó.

8. Significat i funció de l’obra en relació amb la clientela
El pensador hauria hagut d’ocupar el centre de la llinda de “La porta de l'Infern”, encarregada pel govern francès el 1880 per al nou Museu de les Arts Decoratives; al final, l’edifici no es va construir i La porta de l’infern va quedar a l’estudi de Rodin.
Representa un home en un posat tot pensatiu, l’activitat mental del qual es palesa en una tensió física de cada part del cos. El pensador, que medita entorn del destí, és robust i poderós, perquè la seva força està en la facultat de pensar el món. Se n’ha dit que representa el poeta Dant tot observant l’infern que s’estén sota seu, o l’escultor mateix. Igualment, s’hi ha volgut veure un símbol de l’espècie humana en el posat que li és més propi: l’acte de pensar.

9. Context històric i artístic
La Tercera República Francesa. La burgesia liberal, que s’havia oposat al despotisme del Segon Imperi, aleshores va assumir el poder després del desastre de la guerra francoprussiana del 1870 i de l’experiència de la Comuna de París. Enriquida gràcies a la Revolució Industrial, l’expansió econòmica i l’especulació financera, aquesta burgesia va mirar cap al present i cap al futur i no tenia gens d’interès pels vestigis del passat. Les evocacions històriques o mitològiques de les obres academicistes que s’oferien als salons oficials d’artistes francesos ja no es corresponien amb l’estètica d’aquesta nova classe social que pujava, els principis i els valors de la qual es reflectien en les idees d’independència, sinceritat i individualisme. Rodin se’n va nodrir, d’aquestes idees, per a l'aplicació de les quals va buscar els mitjans més adequats, cosa que el portà a desenvolupar un llenguatge artístic nou, completament oposat al de l’escola de l’Acadèmia.
Rodin comença amb el realisme, simbolista i desprès impressionista que comença amb a trencar amb la pintura i escultura tradicional

Eros i Psique

1. Classificació de l’obra
a. Títol: Eros i Psique
b. Autor: Canova, Antonio
c. Cronologia: 1787-1793
d. Escola o país: Itàlia
e. Estil: neoclassicisme

2. Temàtica
Font literària (Bíblia, mitologia, historia, apòcrifs, social, política...)
Obra inspirada en l'escriptor llatí Apuleu a l'Ase d'Or, de la mitologia grecoromana, on explica el conte que Psique era la filla d’un rei d’Àsia coneguda arreu per la seva gran bellesa i pel seu caràcter capritxos i insociable. Eros, déu de l’amor, se n’enamorà i per tal de conquerir-la ideà un pla: construí un plau majestuós i l’hi va regalar. La noia, enlluernada per l’obsequi, volgué saber a qui devia tal favor i un bon dia descobrí al jove déu, que s’ajeia cada nit al seu llit i l’observava; espantada pel caràcter diví del seu pretendent, li aboca cera d´una espelma a la cara. Eros, enutjat, fugí, mentre que Psique, desolada, intentà suïcidar-se sense èxit.
Llavors la bella anà a consultar l’oracle de la deesa Venus, que la castigà a complir tres ordres. L’últim mandat consistia a recollir de Proserpina un càntir que contenia el secret de la bellesa per tal de portar-lo a Venus. La curiositat de Psique féu que obrís el càntir i que irremediablement caigués en un son profund del qual no es va despertar fins que Eros la besà. L’escultura reprodueix aquest intens moment.

3. Descripció de l’obra
a. Elements tècnics
Grup escultòric fet en marbre, del qual el color del material es el color de l’escultura de forma exempta i en esculpit, amb acabat brillantor gracies a la lletada (calç i àcid). com a tècnica.

b. Elements formals:
Les formes de les escultures son tancades, contraria al barroc que son obertes, escultura amb una expressivitat continguda, però emotiva sense grans exageracions, el punt de vista es el frontal. La composició molt cuidada, en forma d´X amb el centre en el moment del peto d´Eros i Psique, on conflueixen les dues aspes.
4. Dependències i influencies posteriors
Es va influenciar amb Bernini, ell era mes contingut que Bernini i captar el moment precís i això a Canova li agradà molt representar aquestes “situacions”.

5. Relacions amb obres similars de l’autor o escola

6. Diferencies amb altres solucions coetànies
Hi ha un altre contemporani a Canova que es deia Damià Campeny i Estrany, com a obra mes famosa són Lucrecia que actualment el trobem al MNaC i Esbós de la mort de Cleopatra.
Bertel Thorvaldsen (Danès) també escultor en la línia neoclàssica

7. Relació amb l’entorn arquitectònic i urbanístic
L 'obra fou encarregada per Lord Cawdor per tal de decorar el saló de la seva vil·la. Actualment es troba al Museu del Louvre, a Paris.

8. Significat i funció de l’obra en relació amb la clientela
Representa el moment en que Psique dormida, amb Eros amunt i moment del peto, aquest grup mostra i simbolitza tant l'amor i la passió carnal, revela l’interes excepcional de Canova per la figura i pels sentiments humans
L 'obra fou encarregada per Lord Cawdor per tal de decorar el saló de la seva vil·la. Poc temps després va ser robada per Murat, un dels homes de confiança de Napoleó. En veure-la l'emperador quedà tan admirat que decidí tutelar l'artista.

9. Context històric i artístic
Canvi de segle, moment on hi ha un munt de canvis, els canvis politics, els canvis de clientela (burgesia) i el canvi d’ideologia.
L’art neoclàssic es un estil elitista perquè no arriba al poble.

Casa Tassel

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Nom de l'edifici: Casa Tassel
Arquitecte: Horta, Víctor
Datació: 1892 – 1893
Localització: Brussel·les
Estil: art nouveau o modernisme
Materials utilitzats: pedra, ferro, vidre, ceràmica i fusta
Sistema constructiu: amb materials industrials
Dimensions:

2. ANÀLISI FORMAL
2.1 Elements de suport
(Com s'aguanta? Pilars, columnes, contraforts, bigues, murs, arcs ...)
Aquesta obra arquitectònica s’alcen entre dues cases que aprofita un espai delimitat, la façana tanca l’espai delimitat, amb la importància de les columnes de ferro, bigues de ferro i evidentment, murs de tancament de pedra i de vidre.
Tota l’estructura utilitza els nous materials del moment.

2.2 Elements de coberta
(Com està cobert? Volta, cúpula, sostre pla, a dos aiguavessos, claraboies...)
Aquesta obra arquitectònica esta coberta per una teulada planes a dues aigües, en la part exterior.

2.3 Espais interiors
Trenca amb el patró de típiques cases de passadís i habitacions a un costat. Te un rebedor que entre cap endins i en vertical, es crea l’entrada d’un espai lliure i fa que les habitacions es distribueixen a partir del rebedor. Les bigues de ferro per utilitzar-les con a decoració.
Consta de diferents pisos: una planta baixa, un entresol (un habitatge de segona categoria), un principal i un primer pis.
Pel que fa a la decoració interior cal dir que en algunes zones les parets son de motius vegetals o naturals.

2.4 Exterior
La façana es recta, amb una convexitat en la part central que sobresurt, destaca la profusió de vidre en aquest carrer central de la façana, en canvi, en els laterals les obertures son mes petites.
Es destaca la linia ondulada, el fuet, es una caracteristica molt concreta d´aquest estil
Les obertures de la planta baixa son mes petites que el primer pis. Manca d´estils i abundància de vidre.

2.5 Estil
Moviment internacional, per tota Europa, també per EUA, però en menor mesura. El nom de l’estil ve diferenciat segons el lloc de procedència.
Tots els llocs tenen una base comuna: la reacció de caire estètic en contra la industria, apropament de les formes vegetals, naturals com a element decoratiu. Accentua aquest element de decoració, abundància de la decoració. Es trenca amb els estils històrics.
Arrenca d’un moviment anterior que ve d´Escocia, arts and crafts, defensava l´utilització de materials artesans en la construcció, es el moviment que serà la base del modernisme. Un rebuig al mon industrial. Un altre precedent es l’arquitectura del ferro. Primera obra mestra de l’arquitecte de l´art nouveau.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Context que influeix directament en l'obra o en la seva elaboració
Segona Revolucio Industrial, us de nous materials, ferro, acer, o formigó armat.
Els materials anteriors eren utilitzats per a grans construccions

3.2 Funció de l'obra
La funció d’aquesta obra arquitectònica es d’habitatge privat, ja que es tracta d´una casa unifamiliar.

3.3 Contingut i significació de l'edifici
El contingut d’aquesta obra arquitectònica es tracta d’una casa unifamiliar, en quant, a la significació es qualifica l’obra com el model d’edifici no historicista, es a dir, no agafa patrons històrics per la seva construcció.

Torre Eiffel

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Nom de l'edifici: Torre Eiffel
Arquitecte: Eiffel, Alexandre Gustave
Datació: 1887 – 1889
Localització: Paris
Estil: arquitectura de ferro
Materials utilitzats: ferro forjat
Sistema constructiu: amb materials industrials
Dimensions: 305 m (alt) x 125 m (ample, a nivell de terra). Actualment mesura 320 m si s’ha afegeix l’antena de telecomunicacions

2. ANÀLISI FORMAL
2.1 Elements de suport
(Com s'aguanta? Pilars, columnes, contraforts, bigues, murs, arcs ...)
Aquesta obra arquitectònica s’alcen principalment per quatre portes reforçades per arcs, aquests elements de ferro cal dir que son molts residents per la seva rapidesa constructiva i per la seva gran força

2.2 Elements de coberta
(Com està cobert? Volta, cúpula, sostre pla, a dos aiguavessos, claraboies...)

2.3 Espais interiors
Planta quadrada amb quatre pilars que conflueixen en una única forma que predomina una aparença de verticalitat, absència de decoració, èmfasi en les qualitats del material i trencament dels canons.
Consta de tres plataformes en diferents nivells que es poden accedir en ascensor o a peu. Es corona amb un apartament, que en el passat era el lloc on l’arquitecte vivia.

2.4 Exterior
-aparença (cromatisme, textura dels materials, monumentalitat, escala humana,
integració amb l'entorn, element singular...)

-elements que hi destaquen (torres, campanars, xemeneies, pinacles...)

-organització de la façana

-programa decoratiu

2.5 Estil
Arquitectura del ferro o arquitectura enginyeria, es un estil que no es pot desvincular de la 2º Revolució Industrial, us de nous materials, ferro, acer, o formigó armat.
Els materials anteriors eren utilitzats per a grans construccions.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Context que influeix directament en l'obra o en la seva elaboració
Segona Revolució Industrial, intercanvis econòmics, concentració de poders
Paris com a organització del centenari de la República

3.2 Funció de l'obra
Pel que fa a la funció pràctica es potenciar les noves tecnologies. També té aquesta funció simbòlica, que representa el símbol de França

3.3 Contingut i significació de l'edifici
En quant el significat es apostar per una obra innovadora perquè l’exposició sigui memorable i que a la modernitat voler fer una construcció moderna.

El gronxador (o el feliç caprici del gronxador)

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: El gronxador (o el feliç caprici del gronxador)
Autor: Fragonard, Jean Honoré
Datació: 1766
Estil: rococó
Escola: francès
Tècnica:
Suport: tela; 83 cm x 66 cm
Localització actual: Wallace Collection, a Londres

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Es tracta d’un oli sobre tela on en destaquem els colors verds i rosats, encara que també trobem tons blanquinosos al voltant de la noia. En quant a la pinzellada és tracta d’una pinzellada solta, no és tan lliure com la de Velazquez, però es molt pròpia d´ell amb un gran domini de les atmosferes de la llum. Pel que fa a la llum, aquesta prové de la clariana que s’obre pas entre els arbres i els núvols, que dona a l’artista un gran domini de la llum
Per últim, l’expressivitat d’aquest quadre ve donada per la tranquil·litat de la sabata de la noia, que aixeca la cama creant expectativa en el noi amagat en la gespa, dóna expressivitat al quadre: la sabata, les mirades....

2.2 Elements formals
En quant a la composició; esta formada de forma triangular, que seria des de la punta al cap de la noia, un dels extrems, més cada un dels costats seria el braç del noi i per l'altre les cordes que esta aguantant l’home que apareix a la zona inferior dreta.

2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
Es va forjar amb els mestres Barrocs: Rubens, Rembrandt... i del seu mestre Boucher. Va ser amic de David, però quan va canviar els valor de la Revolució Francesa, ell no està al nivell i perd posicions en el rànquing de pintors grans.

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
El terme rococó, és un terme d'origen pejoratiu que va ser implementat pels neoclàssics francesos per referir-se a l'art que durant la primera meitat del segle XVIII va inundar el gust aristocràtic francès. Podem dir que neix amb el segle XVIII, arriba al seu màxim apogeu cap el 1730 i es va diluint a mesura que avança el segle. A partir de la segona meitat del XVIII s'extén i ho fa, sobretot, cap a Alemanya. És un art aristocràtic dels períodes dels reis Lluís XV i Lluís XVI i que trobem principalment en l'arquitectura i la pintura, a part, evidentment, de les arts aplicades i jardins. Les característiques de la pintura rococó són:
Temàtiques galants i intimistes de gust aristocràtic, plenes de frivolitat i fins i tot d'erotisme. Autors: Watteau, Fragonard, Boucher, Chardin.
Predomini de la paleta clara: rosats, verds i grocs pastel.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
Va ser per encàrrec d'un jove noble, però no se sap segur, però el que si que sabem que es tracta d’una obra d’encàrrec.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
Ens trobem en la França de l'absolutisme, es la primera potencia d'Europa. On la noblesa es la principal clientela d'aquests artistes, ja que ens trobem que la noblesa exerceix el poder i a més ens trobem en una societat estamental. També emanen en les pintures escenes galants, d'amor, de seducció, de punt eròtic...

3.3 Destacar relacions i influencies.
El seu estil primerenc es desenvolupa dins dels paràmetres del seu mestre Boucher, famós per les escenes pastorals i mitològiques, plenes de sensualitat i alegria.
El profund coneixement dels pintors flamencs (Peter Paulus Rubens, Fans Hals i d’altres) també l’ajudà a desenvolupar plenament el seu art.

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
Des del gronxador una noia amb un esplèndid vestit rosa llança una sabata cap a un jove que, estirat sobre la vegetació, l’observa atentament, mentre un home més madur impulsa el gronxador mitjançant unes cordes.

Significació (missatge)
L’autor dona un missatge sobre l’amor galant, aquell tipus d’amor que va més enllà dels canons establerts amb coqueteria

Nens menjant raïm i meló (o Dos nens menjant fruita)

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: Nens menjant raïm i meló (o Dos nens menjant fruita)
Autor: Murillo, Bartolomé Esteban
Datació: 1650
Estil: Barroc
Escola: espanyol
Tècnica: oli
Suport: tela; 1,45 m x 1,06 m
Localització actual: Alte Pinakothek, a Munic

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Murillo va dominar molt el dibuix i era capaç de fer uns detalls amb un realisme impressionant. Aquest quadre és mes dibuixistic que pictòric.
Els colors són ocres i colors terra, llevat de la camisa i el meló. El fons fosc i poc treballat serveix per destacar les figures, que és on Murillo concentra la seva atenció.
Es tracta d’una llum natural, utilització del clarobscur.
Destaca per la seva expressivitat: els gestos, les mirades, els dits, menjant la boca plena, tot molt natural, realisme.

2.2 Elements formals
Situat en una habitació, amb un fons enfosquit perquè el primer terme destaqui i així donar profunditat, hi ha una part aclarida, es tracta del vestit del nen que a causa de la foscor del fons, destaca.
En aquest quadre hi apareixen dos nens. El primer assegut a terra, amb un tall de meló a la mà esquerra i a la dreta un gotim de raïm que aixeca per posar-se’l a la boca mentre observa a l’altre nen. El segon nen reposa damunt d’un tamboret i torna la mirada al seu company amb la boca plena i un meló obert a les cames. La roba que vesteixen és ben tronada i plena d’estrips.
Al marge inferior esquerra trobem un cistell ple de raïm blanc i negre realitzat amb força detallisme. Al terra a més dels peus descalços trobem restes de meló.

2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
Murillo serà el número 1 durant 30 anys. Destaca l’amabilitat dels seus temes, les escenes populars, verges amb nens i les immaculades. Les seves verges no tenien siluetes lleugeres i els seus rostres adoptaven una certa placidesa burgesa. Posteriorment prestà més atenció al tractament de la llum, de manera que es centra més en el clarobscur.
Murillo no innova, per això els artistes contemporanis el van tenir en primer pla fins al segle XIX després perd importància

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
Quadre situat al barroc realista. Representa clarament elements de la vida quotidiana.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
Tant l’aristocràcia sevillana com les comunitats eclesiàstiques i els membres de les colònies mercantils holandeses establertes a la ciutat andalusa constituïen un mercat artístic de primer ordre dins d’Espanya, d’importància inferior només a la cort de Madrid.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
Sevilla al principi del s. XVII era un centre mercantil importantissim gràcies al comerç amb les colònies espanyoles d’ultramar. La capital econòmica de la monarquia hispànica entra en crisi durant la primera dècada d’aquest segle, això va provocar un retrocés considerable en l’economia espanyola junt amb la peste de 1649 i la manca de queviures. Més de la meitat de la població va morir, i per això els nens pobres és un tema que Murillo tractava ja que a Sevilla van haver molts nens sols després de la pesta negra degut a que van trencar-se les famílies.

3.3 Destacar relacions i influencies.
Els inicis de Murillo com els altres pintors sevillans van estar marcats per l’art de Caravaggio i els seus seguidors. L’artista sevillà va conèixer Velázquez, però la seva influència no es va notar tant per les seves obres sinó per l’accessibilitat a les obres reials. La influència de Van Dyck va fer que les seves verges deixessin de tenir siluetes tan lleugeres i que els seus rostres adquirissin una certa placidesa burgesa.
Posteriorment va prestar més atenció al tractament de la llum que recorda al del cèlebre pintor Rembrandt.

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
Aquesta obra reprodueix un model que l’artista sevillà va repetir sovint, dos o tres nens representats amb un realisme que malgrat la pobresa que les seves robes i la seva deixadesa denoten, no pretén ser descarnat sinó alegre i despreocupat.
Com ja s’ha comentat abans Espanya va entrar en una crisi que juntament amb altres factors va reduir la població a la meitat deixant les classes humils en un estat de pobresa extrema.

Significació (missatge)
Les seves pintures d’infants marginals són un reflex afectuós d’una societat empobrida i dels seus membres més desprotegits, els nens.

Las Meninas

1. DOCUMENTACIO GENERAL

Títol: Las Meninas

Autor: Diego Rodríguez de Silva i Velázquez

Datació: 1656

Estil: Barroc

Escola: espanyol

Tècnica: oli

Suport: tela; 3.18 m x 2.76 m

Localització original i actual: Museu del Prado a Madrid

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL

2.1 Elements tècnics

Es tracta d'una obra en la qual cromaticament hi ha un predomini dels colors terrosos, dels ocres i dels marrons, tots ells contrastats amb el blanc, el negre i puntualment algun color viu.En aquesta pintura el dibuix queda relegat a un nivell molt baix, això ho podem veure sobretot a les flors del pit de la infanta. És una obra pictòrica amb una pinzellada molt solta i lliure i això és una gran innovació en detallisme. Utilitza la tècnica del punt sobre taca, és a dir, primer una pinzellada fina i després una gruixuda.La llum que podem observar en aquest quadre és una llum natural que entra per les finestres de la dreta en direcció cap a l'esquerra, d'aquesta manera queda més il·luminat el pla dret i el pla inferior.És un quadre amb una gran profunditat, aconseguida per la combinació de la perspectiva geomètrica, la perspectiva lineal que ens marca un punt de fuga que és la porta del fons, i la perspectiva aeria que aconsegueix una difuminació a mesura que ens allunyem.

2.2 Elements formals

A nivell compositiu veiem la meitat superior del quadre buida i amb penombra, i la part inferior plena de gent i llum. Veiem que les figures estan distribuides per grups.A la part inferior veiem les figures disposades d'esquerra a dreta: Velázquez amb la tela i el caballet del quadre, en actitud de pensar, tot seguit una de les meninas, Maria Agustina Sarmiento, seguidament la infanta Margarida i al seu costat l'altre menina, Isabel de Velasca. L'altre nena que veiem és Mari Barbola, i el nen que està al seu costat i jugant amb el gos és diu Nicolàs. El gos és mestí i no se sap com es deia, és la figura més elaborada.En aquesta obra hi ha una gradació de plans, és a dir, cap al darrere es van succeint els plans.Els caps fan com una mena de ziga-zaga amb la vista que li dóna ritme a la composició. Compositivament la porta, amb la figura que ens assenyala el mirall, José Nieto, on es veuen reflectits els reis, és un punt de fuga per a la mirada.

2.3 Estil

- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:

L'estil al qual s'adscriu aquesta obra és Barroc, concretament pertany a l'escola espanyola, que és més realista. Velázquez és una suma, una confluència de les tendències i dels estils del seu temps. En ell trobem realisme, naturalisme, classicisme, tema religiós, retrat, bodegó... i aquesta és l'obra en què tot això es reflecteix.

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:

Aquesta obra és un dels cims de la història de l'Art de tots els temps.

3. INTERPRETACIÓ

3.1 Funció de l’obra

Aquest quadre va estar fet a iniciativa pròpia de l'autor. Entre encàrrec i encàrrec Velázquez feia el que volia. El rei Felip IV tenia molta curiositat per aquest quadre.
Hi ha una certa reivindicació personal en aquest quadre que lliga amb la funció i el significat.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració

Context històric

Ens trobem al segle XVII, l'època de l'absolutisme. Sevilla és la ciutat més important d'Espanya que és la primera potencia mundial del moment. Ens trobem en el moment de la contrareforma. La monarquia espanyola es troba en guerra amb els protestants holandesos.

3.3 Destacar relacions i influencies.

Velázquez es forma al taller de Pacheco a Sevilla. Coneix i intercanvia informació amb Rubens. El seu viatge a Itàlia és molt important. En el seu temps no va estar tan valorat.Goya va ser un gran admirador de Velázquez quant a la tècnica. Va influir també a alguns impressionistes com Manet. També a Picasso.

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira

Contingut (tema que tracta )Significació (missatge)

El fet de que se'l canviés de nom ha fet dubtar del tema durant molt de temps. Velázquez pinta el moment en què la infanta Margarida entra al seu estudi mentre ell pinta als reis. La gran incògnita és: Què està pintant Velázquez?Després del seu viatge a Itàlia va veure que no estava tan valorat i volia reivindicar la seva noblesa i ho va fer amb aquest quadre i va demostrar que la pintura és un art de molt alt nivell.La senyal de que finalment va ser considerat noble és la creu de l'orde de Santiago que li van pintar després de mort, quan el van nomenar.

Les tres Gràcies

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: Les tres Gràcies
Autor: Rubens, Peter Paulus
Datació: 1639
Estil: Barroc
Escola: italià
Tècnica: oli
Suport: taula; 2,21 m x 1,81 m
Localització actual: Museu del Prado, a Madrid

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Es tracta d’una obra amb uns colors molt vius, predomina el color carn i el blau del cel, destaquen altres gammes fosques com, per exemple, les flors, ell color dels cossos s’ha aconseguit mitjançant el blau el groc i el vermell.
La lluminositat d’aquest quadre és natural, prové de la part de davant del quadre. Rubens treballa amb una pinzellada llarga no detallada minuciosament, una pinzellada molt solta, però no marcada.
Les tres figures entrellaçades formen un petit cercle, de manera que una d’elles dóna l’esquena a l’espectador.

2.2 Elements formals
Les dones, de bones dimensions i en primer pla, estan o bé nues o bé cobreixen petites parts dels seus cossos amb gases. S’aprecia una gran delicadesa en el moviment de les figures femenines, sembla que estiguin a punt de començar a ballar, ja que totes tres tenen el peu dret endarrere. Al fons, es pot observar un paisatge idíl·lic, amb animals pasturant. L’escena queda emmarcada per moltes flors, un tronc d’arbre i una branca on trobem a cupido amb el corn de l’abundància als braços.

2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
A les pintures de Rubens són fàcils de reconèixer degut a les seves figures robustes i el seu dinamisme (tot i que “Les tres gràcies” no sigui un quadre del tot dinàmic), altres aspectes que predominen en les seves obres són el tracte del color, domina el color, la llum molt semblant a l’estil de Caravaggio, va anar a veure obres seves, feia servir el clarobscur. Presenta un cert dinamisme característic de les seves obres, i sempre intentava equilibrar la part sensual i la part intel·lectual.

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
Des de finals del segle XVI, la societat travessa per una profunda crisi que afecta la vida sencera de l'home europeu, es parla d'una crisi econòmica, política i social. Hi ha molta desigualtat social i guerres successives.
En el retrat existeixen dos vessants: la intimista, que recull la labor quotidiana d'un personatge de la casa; aquest és el cas de Vermeer de Delft, que retrata sempre a dones fent alguna cosa dintre d'una habitació. L'altre vessant és la del retrat de grup.
L'artista que millor representa aquest estil és, Caravaggio, pintor italià, qui utilitzava el naturalisme tenebrista, que es conrea en el Barroc italià. Barroc: influït pel Miquel Ángel més dinàmic i per Ticià. Composicions obertes, dinàmiques i unitàries. L'important és el conjunt, no les parts. Autors: Rubens, L. Giordano, Murillo.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
Rubens va conservar “Les Tres Gràcies” fins el dia en que va morir. Posteriorment, el rei Felip IV d’Espanya va adquirir el quadre després que la dona de Rubens volgués cremar-lo, degut a la sensualitat pecaminosa que, segons ella, desprenia.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
El segle XVII, es veu caracteritzat per una crisi universal que es va difondre en diferents nivells. A nivell social, on la societat en aquella època tenia una estructura mig feudal i mig agrària i s’hi van donar crisis demogràfiques importants. A nivell polític, on les monarquies absolutistes eren les que van controlar el poder Europeu. A nivell econòmic, on va esdevenir un desequilibri entre població i recursos propi de l’estructura econòmica de la societat pre-industrial, al disminuir les quantitats de metall preciós importat d’Amèrica el sistema capitalista va ser més lent i hi va haver una crisi en el comerç. A nivell cultural, sorgeix una nova tendència, el Barroc, com a conseqüència directa dels conflictes religiosos que es donen a Europa durant el segle XVII i a causa també dels processos d’assentament de les monarquies absolutistes dins els seus territoris.

3.3 Destacar relacions i influencies.
Les seves figures eres robustes i corpulentes inspirades en l’estil de Miquel Àngel. Altres aspectes a destacar de les seves obres és el color que recorda al tractament del color que feien a les escoles venecianes i el tractament de la llum, que està inspirat en Caravaggio.
Durant la seva estada a Espanya va fer amistat amb Velázquez

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
El tema en que s’inspira l’obra de Rubens provenia de la mitologia grega, d’acord amb la qual les tres Gràcies: Eufrosine, Talia i Aglae, filles de Zeus i de la nimfa Eurínome , eren les deesses de l’encís, l’alegria i la bellesa. Es tracta d’un tema clàssic tractat d’una manera especial, buscant una exuberància de formes amb una sensualitat exuberant.

Significació (missatge)
La gràcia de la dreta s’identifica amb la primera esposa de l’artista, Isabella Brant; mentre que la de l’esquerra es creu que era Hélène Fourment, la seva segona dona.
Utilitza aquest tema mitològic per representar nus femenins

La lliçó d’anatomia del professor Tulp

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: La lliçó d’anatomia del professor Tulp
Autor: Rembrant, Harmenszoon van Rijn
Datació: 1632
Estil: Barroc
Escola: holandès
Tècnica: oli
Suport: tela; 1,69 m x 2,16 m
Localització original: seu social dels cirurgians d’Amsterdam
Localització actual: Mauritshuis, a l’Haia

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
En aquesta pintura hi veiem clarament que els colors predominants en són el blanc i el negre. El blanc el trobem representat en els rostres, el coll de la vestimenta i en el cadàver. El negre, per la seva banda, es situa a les vestimentes i ocupa gran part de la resta del quadre. La llum natural, que ve des de dalt, il·lumina el cos nu i sense vida del cadàver i els rostres dels assistents a la lliçó. Hi podem veure una pinzellada ben escampada, pictòrica.

2.2 Elements formals
Aquest quadre és el primer retrat de grup d’una corporació professional que va fer Rembrandt. En ell, hi va aportar importants innovacions respecte la concepció tradicional d’aquest tipus de pintura que hi havia a Holanda ja que va col·locar els personatges en un ordre aleatori en comptes de jeràrquic. Seguint amb la tradició preceptiva de la pintura holandesa, conferí a tots els personatges del grup les mateixes dimensions i va optar per situar-los de manera piramidal. Els tres oients centrals, disposats en triangle, observen atents les pinces i les mans del cirurgià.

2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
Rembrandt, va preferir centrar-se en les accions humanes i en poques ocasions va inspirar les seves obres en temes mitològics com feia Rubens. Aquest artista, admirador de Caravaggio, va plasmar a les seves obres un tractament de la llum semblant al de l’autor italià. A mesura que van passant els anys, el seu estil evoluciona i la pinzellada es va fent cada cop més notòria.

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
Des de finals del segle XVI, la societat travessa per una profunda crisi que afecta la vida sencera de l'home europeu, es parla d'una crisi econòmica, política i social. Hi ha molta desigualtat social i guerres successives.
Aquest entorn de crisi afecta i dóna un segell característic al Barroc.
L'acumulació d'objectes és també una característica d'aquesta època, en la decoració i quant a la pintura el “clar – fosc” és la característica.
L'artista que millor representa aquest estil és, Caravaggio, pintor italià, qui utilitzava el naturalisme tenebrista, que es conrea en el Barroc italià.
Realisme: té com a model la realitat tangible que és traslladada a les obres el més fidelment possible. Es dóna principalment a Holanda i s'identifica amb la pintura de gènere. És un art més burgès que nobiliari o eclesiàstic.
Autors: F. Hals, J. Vermeer, Rembrandt, Hobbema, Heda, però també algunes obres de Velázquez

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
“La lliçó d’anatomia del professor Tulp” va ser un encàrrec de la corporació de cirurgians d’Amsterdam i es va exposar a la seva seu social.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
L’Holanda del segle XVII estava en lluita amb l’Imperi Espanyol per tal d’aconseguir la seva independència. Quan la va aconseguir, a Holanda s’hi va instaurar un règim republicà i, posteriorment, un de monàrquic.. Holanda passava a ser un país ric i en plena expansió, on mercaders, burgesos i artesans comerciaven i entenien d’art. Els retrats en grup de corporacions constituïren un gènere únic al país neerlandès i proporcionaren bons ingressos als pintors d’una contrada on ni l’Església ni la casa reial no exercien com a mecenes de l’art.

3.3 Destacar relacions i influencies.
Rembrandt va ser un admirador de Caravaggio i del seu tractament de la llum, del qual va rebre influència i va aplicar a les seves pròpies obres.
L’obra de Rembrandt va exercir una influència remarcable en artistes com Delacroix, i també en els impressionistes i en el pintor espanyol Goya, amb qui va compartir la passió pels gravats.

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
El professor Tulp practica la dissecció d’un cadàver, activitat molt poc comuna a l’època, per tal d’explicar als set personatges que l’acompanyen el funcionament dels tendons del braç

Significació (missatge)
Aquesta obra es basa en un fet real: el doctor Tulp, professor del gremi de cirurgians, realitza una lliçó pública d’anatomia amb el cos sense vida d’un executat. L’obra vol transmetre l’orgull corporatiu d’aquella època.

Vista de Delft

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: Vista de Delft
Autor: Vermeer, Jan
Datació: 1658 – 1660
Estil: Barroc
Escola: holandesa
Tècnica: oli
Suport: tela; 98,5 x 118,5 cm
Localització actual: Mauritshuis, a l´Haia

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Vermeer mostra una clara preferència pels colors grocs i blaus matisats. A “Vista de Delft” el groc domina a les zones sòlides, és més brillant en primer pla i va perdent força en topar-se amb el verd de l’altra banda de la riba. El blau predomina al canal i al cel i també apareix en algunes teulades. Un altre aspecte remarcable és el tractament de la llum. Especialitzat en llums suaus, Veermer les pinta utilitzant una gamma de colors molt graduada. A “Vista de Delft”, Veermer dissol la llum mitjançant el color blanc. Aquest fet queda palpable a la part central del quadre, entre les dues torres. La pinzellada és impecable i detallista i, en alguns punts, assoleix un caràcter puntillista. En quant a la profunditat, el quadre segueix una gradació de plans determinada per tres zones: la riba del canal, el canal i la ciutat.

2.2 Elements formals
De l’àmbit compositiu destaca la unitat focal completa que mostra la pintura: l’artista aconsegueix que cap element no sobresurti per damunt dels altres. Fins i tot la gran extensió de cel no relega les cases a un pla secundari. A part, Vermeer aconsegueix amb el tractament de la llum que la nostra mirada se’n vagi al centre de la composició.

2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
A “Vista de Delft” es poden apreciar els trets bàsics del seu estil: el màxim interès pel tractament de la llum; una paleta basada en el blau, groc, gris, negre i blanc; una sensació de recolliment i quietud; i una composició equilibrada

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
Des de finals del segle XVI, la societat travessa per una profunda crisi que afecta la vida sencera de l'home europeu, es parla d'una crisi econòmica, política i social. Hi ha molta desigualtat social i guerres successives.
En el retrat existeixen dos vessants: la intimista, que recull la labor quotidiana d'un personatge de la casa; aquest és el cas de Vermeer de Delft, que retrata sempre a dones fent alguna cosa dintre d'una habitació. L'altre vessant és la del retrat de grup.
L'artista que millor representa aquest estil és, Caravaggio, pintor italià, qui utilitzava el naturalisme tenebrista, que es conrea en el Barroc italià.
Realisme: té com a model la realitat tangible que és traslladada a les obres el més fidelment possible. Es dóna principalment a Holanda i s'identifica amb la pintura de gènere. És un art més burgès que nobiliari o eclesiàstic.
Autors: F. Hals, J. Vermeer, Rembrandt, Hobbema, Heda, però també algunes obres de Velázquez

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
Vermeer és un dels representants més insignes dels pintors holandesos que es van dedicar a la pintura de gènere, especialment als quadres d’interior. Sembla ser que l’artista realitzes aquesta pintura amb la finalitat de poder-la vendre. El seu mecenes, Van Ruijven, va comprar una part important de les seves obres i també n’hi va encarregar.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
L’Holanda del segle XVII estava en lluita amb l’Imperi Espanyol per tal d’aconseguir la seva independència. Quan la va aconseguir, a Holanda s’hi va instaurar un règim republicà i, posteriorment, un de monàrquic. Holanda passava a ser un país ric i en plena expansió, on mercaders, burgesos i artesans comerciaven i entenien d’art. A diferència d’altres autors coetanis, Vermeer va dedicar-se a la pintura de gènere, especialment als quadres d’interior que reflectien la vida tranquil·la i confortable de la burgesia del temps, i als paisatges.

3.3 Destacar relacions i influencies.
Ni va ser influït ni ha influït a ningú.

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
El quadre plasma l’escenari de la vida d’aquest artista. Vermeer va néixer, viure i morir a Delft.
El quadre reflecteix una vista des del canal de Rotterdam. S’hi poden apreciar, a la dreta, la torre de l’església nova, on va ser batejat el pintor; a l’esquerra, la torre de l’església vella, on hi ha la seva sepultura. Vermeer signà a la barca que hi ha a la part inferior, a l’esquerra.
Encara avui es por reconèixer aquesta part de la ciutat.

Significació (missatge)
L’autor fa un homenatge i alhora immortalitzarà la ciutat que l’havia vist néixer amb els paràmetres que feia servir en tots els seus quadres: cada un dels elements potencia la sensació de quietud i serenitat, de silenci.

Judit i Holofernes

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: Judit i Holofernes
Autor: Artemisia Gentileschi
Cronologia: c. 1612-1613
Estil: Barroc ( Naturalisme)
Tècnica: oli sobre tela
Suport: tela
Localització: Museu de Capodimonte de Nàpols
Tema: Bíblic.

2. ANÀLISIS FORMAL I COMPOSITIU
Compositivament l’obra s’estructura entorn un triangle, on els caps dels personatges son els vèrtexs, sent el d’Holofernes el punt principal de l’acció. A ell van a parar la resta de línees compositives, així com el focus de llum que il·lumina l’escena des de l’esquerra.
Un cromatisme viu defineix l’escena, destacant el vigor i el contrast cromàtic del vermell, el blau i el blanc, tres tonalitats presents també a l’obra de Caravaggio.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
La seva funció fluctua entre el triomf sobre els enemics d’Israel i la venjança plàstica de l’autora envers la seva cruenta violació

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context personal
Filla d’Orazio Gentileschi, Artemisia ( Roma 1593 – Nàpols 1653) fou una destacada pintora dins el corrent naturalista iniciat per Caravaggio. Dotada d’un talent precoç, la seva trajectòria personal va influir amb gran mesura en la seva producció pictòrica. Violada pel seu professor de dibuix als dinou anys, la seva obra es caracteritza per tractar habitualment temàtiques de dones amb un fort caràcter, en actituds i moments d’una gran força dramàtica. La seva vida independent contrasta amb l’habitual de l’època, convertint-se en un cas atípic dins la història de la pintura. Va treballar a Florència i Roma fins que l’any 1630 s’establí a Nàpols.


3.3 Destacar relacions i influencies.
La influencia de Caravaggio és molt evident. En primer lloc per la captació de l’escena com si es tractés d’un fotograma fílmic, on l’espectador pot veure les accions immediatament anteriors i posteriors; en segon lloc pel fet de vestir els personatges amb indumentària contemporània , presentant-los com a gent corrent i no com a estereotips de bellesa; en tercer lloc pel dramatisme de l’escena i en darrer lloc per l’ús d’un focus lumínic efectista i conceptual que il·lumina de esquerra a dreta i en diagonal l’escena, sense que sapiguem d’on prové.
L’obra d’Artemisia es contraposa al corrent classicista d’Annibale Carracci i la
seva escola.

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
Es representa el moment culminant de la història de Judit i Holofernes (Apòcrifs de l’Antic Testament). Segons la narració l’exèrcit assiri estava assetjant la ciutat de Betulia. Quan els seus habitants estaven a punt de capitular, Judit va concebre un pla per salvar al seu poble. Es dirigí al campament assiri amb la falsa pretensió de ser una desertora, estratagema que li va permetre tenir accés al general assiri Holofernes. Aquest s’enamora de la jove i organitzà un banquet a la seva tenda. Quan després del sopar el general estava totalment begut, Judit li tallà el cap amagant-lo dins un sac que havia preparat la seva serventa Abra. Al matí següent , al conèixer la noticia els assiris fugiren.

La història de Judit i Holofernes no es admesa en els evangelis canònics. Hom la interpreta com la victòria del poble jueu sobre el seu enemic. El nom de Judit significa la Jueva i designa l’encarnació del poble d’Israel mes que el d’una persona individual. La ciutat de Betulia es desconeguda pels geògrafs. En el seu sentit hebreu Beth Eloa significa casa de deu. Alhora cap general assiri es deia Holofernes . En definitiva es pot interpretar com la victòria dels hebreus sobre els seus enemics.

Significació (missatge)
L’obra mostra el moment de màxima tensió quan l’heroïna jueva amb l’ajuda d’Abra degolla a Holofernes.
A nivell iconogràfic, es molt significatiu el model que Artemisia escull per a representar a Agra. Tradicionalment, aquesta es representava com una dona gran i mai participava activament en l’acció. Aquí, en canvi, es una dona jove i forta que participa activament en la decapitació. Tanmateix, ambdues dones no expressen cap signe de compassió en els seus rostres, sinó tot el contrari. La seva expressió impassible, la seva superioritat física i una fredor emocional, que alguns han relacionat com un gest de alliberació i venjança de la pintora per la cruel violació soferta poc temps abans, defineixen l’obra.

La mort de la Mare de Déu

1. DOCUMENTACIO GENERAL
Títol: La mort de la Mare de Déu
Autor: Caravaggio, Michelangelo Merisi da
Datació: 1605 – 1606
Estil: Barroc
Escola: italiana
Tècnica: oli
Suport: llenç; 3,65 m x 2,45 m
Localització actual: Museu del Louvre, a Paris

2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Es tracta d’un oli sobre llenç que tenen els contorns delimitats i precisos, la pinzellada esta ben escampada i ben repartida, el color que hi predomina son colors foscos, ombres negres i predomini del vermell, cortinatges, vestit de la Mare de Déu i el vestit de Maria Magdalena. Trobem un predomini de negres i vermells que articulen el quadre. La llum es tractada per al tenebrisme provocat per una llum dalt – esquerra que il·lumina la part superior dels caps, la llum te significació que es la llum de Déu (conceptual) que il·lumina el quadre, il·lumina les cortines i el cos de la Mare de Déu. La pintura es estàtica, amb una gran expressivitat, apòstols plorant, dolor, llàgrimes... expressiva, el que fa en quant l´espai hi ha uns elements que destaquen, donant una sensació de profunditat.

2.2 Elements formals
- La composició es la llum que l´estructura, els caps mes o menys segueixen una diagonalitat, el camí que recorre la llum, fet accentuat per les cortines, com si fos un talo d´un teatre.
Les figures estan de dreta a esquerra, mirant cap baix i d´altres parlant entre ells, el cos de la mare de deu, el cos d´una dona morta ofegada en el riu Tíber.
- En quant al ritme d´esquerra a dreta tots miren el cos de la Mare de Déu, que diriem que es el centre.

2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
“La mort de la Mare de Déu” és una mostra impressionant de les grans innovacions pictòriques que va aportar Caravaggio. D’una banda, el tenebrisme a base de l’intens joc de contrastos entre llum i ombra; per l’altra, el realisme o naturalisme amb que va tractar els temes religiosos, desacralitzant-los i presentant-los com a escenes de la vida quotidiana.

- situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
Des de finals del segle XVI, la societat travessa per una profunda crisi que afecta la vida sencera de l'home europeu, es parla d'una crisi econòmica, política i social. Hi ha molta desigualtat social i guerres successives.
Aquest entorn de crisi afecta i dóna un segell característic al Barroc.
L'acumulació d'objectes és també una característica d'aquesta època, en la decoració i quant a la pintura el “clar – fosc” és la característica.
L'artista que millor representa aquest estil és, Caravaggio, pintor italià, qui utilitzava el naturalisme tenebrista, que es conrea en el Barroc italià.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
El quadre va ser encarregat per l’església de Santa Maria della Scala de Roma. En aquells temps, la pintura tenia una concepció de difusió; és a dir, se li demanava que estimulés el sentiment religiós i a més s’esperava que és manifestés segons els ideals clàssics de bellesa perquè acomplís amb més efectivitat la funció persuasiva.

3.2 Context (històric, cultural, personal…) que influeix directament en l’obra o en la seva elaboració
Context històric
L’obra es situa a principis del s.XVII, durant el període de Contrareforma. S’hi donaven guerres per causes religioses i Espanya era la potència mundial. Itàlia estava dividida en diferents estats, dels quals, els Vaticans eren els més importants. Nàpols, d’on era Caravaggio, estava en mans de la corona espanyola. La pintura italiana religiosa estava profundament limitada per les disposicions estrictes del Concili de Trento.

El Concili de Trento volia que la pintura religiosa fos utilitzat com a arma per la difusió de la ideologia catòlica i per tant, amb aquesta obra s´esperava un sentiment pietós per la Mare de Déu, el problema va estar es que Caravaggio que primera vegada tracta aquest tema de forma tan crua i real que no l´entenien els contemporanis del temps, cosa que va escandalitzar a l´esglesia i la van rebutjar. Però si que es va exposar, per l´Ambaixador del Duc de Mantó a Roma, Rubens que en veure-la la va comprar i finalment la trobem a Paris, el Museu del Louvre.

3.3 Destacar relacions i influencies.
Caravaggio va tenir molts seguidors als quals va impactar la seva manera de pintar. D’aquells que van seguir la seva línia, destaquen Francesc Ribalta, el valencià Josep Ribera, amb sobrenom de “il hispagnoletto” i els Caravangistes holandesos (naturalistes)

3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) que té la pintura a partir de a qui està dedicat, tema que l’inspira
Contingut (tema que tracta)
El quadre plasma el moment immediatament posterior a la mort de la Mare de Déu; la jove Magdalena i el apòstols ploren al seu voltant. El pintor dóna un vessant més humà al drama a través de l´expressió del dolor; Magdalena, destrossada, sanglota amagant la cara entre les mans; els apòstols revelen gestos de dolor semblants als que fa qualsevol ésser humà quan ha perdut algú estimat.

Significació (missatge)
És un quadre de caire religiós. Plasma un tema recurrent entre els pintors de l’època: la mort de la Mare de Déu. Caravaggio expressava a través d’aquesta escena un profund sentiment religiós despullat de convencionalismes.

Magdalena penitent

1. Classificació de l’obra
a. Títol: Magdalena penitent
b. Autor: Mena, Pedro de
c. Cronologia: 1664
d. Escola o país: Andalusa (Granada)
e. Estil: Barroc

2. Temàtica
Font literària (Bíblia, mitologia, historia, apòcrifs, social, política...)
Tema religiós. Ens parla d'un personatge que apareix el nom al Nou Testament. Tradicionalment Maria Magdalena (dita així perquè havia nascut a un poble de Palestina que el poble es deia Magdala), seguidora de Jesús, i presumpta amant de Jesucrist, tradicionalment s'havia dit que era una prostituta, que havia fet la seva vida a partir d'haver conegut a Jesucrist, persona molt propera a ell, la primera que s'ha n’adona que Jesucrist ha ressuscitat. Maria penedida, i moment en el que ella s’està penedint de tot el que ha fet ella en la seva vida anterior, que gracies a ell a pogut canviar i agafar el bon camí. Imatge del penediment.
3. Descripció de l’obra
a. Elements tècnics
Escultura exempta i dempeus tallada feta en fusta, talla fusta de cedre policromada de diferents colors.
b. Elements formals:
Cara de patiment mirant la creu de crist. Obra molt naturalista d'una gran sensació, gran caritat. Talla en fusta policromada, que utilitza diferents colors, l'ha pintat. Escultura diríem tancada en ella mateixa, composició vertical. Estàtica però de fet a part de la policromia es l'expressivitat d'aquesta obra, es una esculta expressiva, s'observa al rostre els gestos de la mà, forta expressivitat potser el mes destacat. Accentua realisme. Pot ser vista des de tots el cantons perquè es excemp però el seu principalment punt de vista seria el frontal.
COMPOSICIÓFigura en posició vertical lleugerament inclinada, la cama dreta una mica mes avançada la ma dreta aguanta la creu i l'esquerra el cor. destaca la pobresa per el sac, una cara trista, llavis secs, arrugada, coll en tensió, ulls vermells de plorar. Personificació del patiment.Colors terra, com la túnica que porta, son uns colors que a la Sevilla del s. XVII eren molt famosos, colors terrosos, ocres, vermellosos,... que van fer famosos l'escola sevillana.
4. Dependències i influencies posteriors
Antecedents de mena, tres mestres: el fundador de l’escola, Juan Martinez Montañes, va viure fins a mitjans del s XVII i per tant les seves obres estaven mesurades, el seu deixeble: Alonso Cano, mes important que el seu mestre, va ser arquitecte i escultor, va construir “La Façana de la Catedral de Granada”, i com escultor va ser classicista i serena d’igual forma que el seu mestre i el deixeble de Cano va ser Mena, te una tendència mes realista i un xic mes sentimental k els seus predecessors, aporta una mica mes de sentiment k els seus mestres

5. Relacions amb obres similars de l’autor o escola
Diferenciada de l’escola castellana, de forma mes gore, mes sang i fetge, en canvi l’escola andalusa (sevillana) es mes mesurada, en l’expressivitat.

6. Diferencies amb altres solucions coetànies

7. Relació amb l’entorn arquitectònic i urbanístic
No anava encabida en cap fornícula. Actualment aquesta escultura es troba al Museo Nacional de Escultura, a Valladolid.

8. Significat i funció de l’obra en relació amb la clientela
Aquesta obra va ser encarregada per la casa professa d'uns jesuïtes de Madrid, es una escultura per encàrrec.Ve signada a la base, en llatí, una inscripció que posa que Pedro de Mena ha fet la obra i l'any...

9. Context històric i artístic
A nivell de context estem a l’Espanya del s. XVII, Espanya encara imperial però també es l’Espanya en crisi econòmica, el s. XVII es un segle agredolç per la corona espanyola, es mante l'imperi però es veu com a França esta pujant com a potencia i en canvi Espanya esta baixant, gran crisi economia en el país, greus problemes per la subsistència de les classes populars, marcada per la religió i per les doctrines que emanen (surten o proclamen) el Concili de Trento. La gent tenia greus problemes per sobreviure. I no paraven d'arribar vaixells d’Amèrica de plata, i aquesta plata era distribuïda per tota Europa.

Apol·lo i Dafne

1. Classificació de l’obra
a. Títol: Apol·lo i Dafne
b. Autor: Bernini, Gian Lorenzo
c. Cronologia: 1622-1625
d. Escola o país: Itàlia
e. Estil: Barroc

2. Temàtica
Font literària (Bíblia, mitologia, historia, apòcrifs, social, política...)
Segons la mitologia clàssica, la nimfa Dafne era la filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Artemisa, deessa de la caça, decidí renunciar, com aquesta, a casar-se. El déu Apol·lo en veure-la se n’enamorà apassionadament i, malgrat ser rebutjats els seus requeriments, la perseguí pel bosc. En no veure cap altra escapatòria, Dafne optà per demanar l’ajut del seu pare, el qual la transforma en llorer (“daphne” en grec) en el precís moment en que Apol·lo li posava la mà al damunt. A partir d’aquell moment Apol·lo feu del llorer el seu arbre sagrat.
Esta basada en un dels poemes d´Ovidi (les metamorfosis).

3. Descripció de l’obra
a. Elements tècnics
Grup escultòric fet en marbre, de forma exempta i en esculpit com a tècnica.

b. Elements formals:
Formes obertes en un sentit d’elevació, lleugerament corbades i son obertes cap enfora del grup i aquesta direcció es vertical, cap amunt i cap a fora, escultura dinàmica les figures estan captades en un moment congelant, capturant el moment de la conversió de Dafne en arbre, te grans dosis de gestualitat, sobretot en Dafne molt mes expressiva que el deu n’és una mica menys, l’obra fa 243 cm d'alt, la sensació k dona no es de monumentalitat, sinó de proporció humana amb múltiples punts de vista, encara que ni ha un que en destaca que seria el lateral dret respecte l’escultura que ens ensenya tota l’essència, mentre feia aquesta obra, Bernini pensava en la corba, dos corbes paral·leles que surten per la mateixa base, però que s’allunya cap amunt. la mes destacada seria l’expressivitat, fins i tot, impressiona i emociona

4. Dependències i influencies posteriors

5. Relacions amb obres similars de l’autor o escola
Té relació amb David, l'escultura va realitzar-se entre els anys 1623 i 1624 per encàrrec del cardenal Borghese mentre estava realitzant "Apol·lo i Dafne". L'obra està ubicada a la Galleria Borghese de Roma. La seva alçada és de 170 cm i El rapte de Proserpina, escultura de temàtica mitològica recollida a les "Metamorfosis" del poeta romà Ovidi, on Hades-Plutó rapta per desig Persèfone-Proserpina filla de Dèmeter-Ceres. L'escultura va realitzar-se entre els anys 1621 i 1622 per encàrrec del cardenal Borghese. L'obra està ubicada a la Galleria Borghese de Roma. La seva alçada és de 255 cm. Totes dues fetes per la decoració de la vil·la Borghese.

6. Diferències amb altres solucions coetànies

7. Relació amb l’entorn arquitectònic i urbanístic
Decorar la vil·la Borghese, amb tres escultures pel cardenal Borghese i en l’actualitat segueixen les tres escultures en el mateix entorn arquitectònic.

8. Significat i funció de l’obra en relació amb la clientela
El mite de Dafne també fa al·lusió a la família Maffeo Barberini, el futur papa Urbà VIII, l’amic i mecenes de Bernini, que incloïa en el seu escut d’armes unes fulles de llorer.

9. Context històric i artístic

Palau de Versalles

1. DOCUMENTACIÓ GENERAL
Nom de l'edifici: Palau de Versalles
Arquitecte: Hardouin – Mansart, Jules
Datació: 1667 – 1710
Localització: Versalles (França)
Estil: Barroc
Materials utilitzats: pedra, marbre i miralls
Sistema constructiu: arquitravat i voltat
Dimensions: 600 m aproximadament (façana i ales laterals que donen al pati)

2. ANÀLISI FORMAL
2.1 Elements de suport
(Com s'aguanta? Pilars, columnes, contraforts, bigues, murs, arcs ...)
El Palau de Versalles utilitza els elements de suport propis de l’època, amb profusió de columnes i pilastres per alliberar alguns murs de la seva funció de carrega.

2.2 Elements de coberta
(Com està cobert? Volta, cúpula, sostre pla, a dos aiguavessos, claraboies...)
Amb els elements de coberta, son principalment cobertes planes o voltades a conveniència de l’estètica i el recinte.
En destaca el sostre de creueria de la Capella Reial, que culmina en una capçalera semicircular.

2.3 Espais interiors
En quant als espais interiors dona una sensació de força econòmica de qui ho ha pagat, i una sensació de poder força evident. Principalment l’interior del palau, on es diu que vivien 5000 persones, tota la Cort: ministres, criats, vividors, secretaris... de tot.

D'aquest interior on hi havia tanta gent destaquen dues peces importants:1. Galeria dels miralls
Galeria coberta amb volta de canó, i quan el sol donava a aquesta galeria donava un afecte de reverberació, de llum. Te 75 metres de llarg la galeria, i volta de canó decorada i pintada per Charles Le Brun.

2.Capella reial
Va ser l’últim que va fer Mansart, es tracta d'una capella de 3 naus grans acabades en una capçalera semicircular i dos pisos. El primer pis suportat per pilars i arcs i el segon suportat columnes dòriques i entaulament continu a tot el voltant. On el rei escoltava missa a diari, no baixava a baix es quedava a dalt, i a banda i banda de la galeria es ficaven les senyores a seguir la missa.

2.4 Exterior
L’estructura de l’edifici es en forma de C amb un pati de marbre que potencia la integració amb els jardins exteriors. Un eix travessa els palaus enllaçant davant i darrere anomenat pati d’honor (Cour d'honneur) que li dona un aire d'horitzontalitat.
Aquesta façana es sòbria estil classicista, barroc francès es caracteritza per la sobrietat, a diferencia del italià. Al francès predomina la línia recta.

La façana es pot dividir en tres parts:1. Basament (planta baixa, base)2. Planta principal3. Àtic coronat per trofeus i una balustrada.Estructura vista en alçat.
Aquest edifici te al llarg de tota la façana te elements que sobresurten mes que altres fent com un petit relleu, que fa que no sigui tan monòtona.

2.5 Estil
El Palau de Versalles pertany al barroc francès, ja que com podem observar l’edifici central que es troba orientat cap l’est – oest, ja que des de l’habitació del rei, Lluis XIX “El Rei Sol”, es pogués veure el recorregut del Sol.

3. INTERPRETACIÓ
3.1 Context que influeix directament en l'obra o en la seva elaboració
Ens trobem en una etapa de la monarquia absoluta, en el qual el rei que ocupa la majoria del s. XVII es el rei Lluis XIV. França es consolida com una gran potència, ja que aquesta monarquia era molt eficient. Lluís XIV disposava d’un primer ministre anomenat Colbert, que per la seva eficiència va aconseguir el càrrec. Malgrat tot el que comportava inconvenients, la monarquia absoluta pensaven en un futur, a diferència de la hispànica. França s'expansiona a un nivell que serà la substituta d'Espanya en el s. XVIII.

3.2 Funció de l'obra
Pel que fa a la funció pràctica es l'habitatge. També té aquesta funció simbòlica, simbolitza la monarquia absoluta. I el jardí com a natura domesticada.

Aleshores el rei es va projectar amb la imatge del Rei Sol que tot gira al seu voltant, era el centre de tot podem trobar per tot l'edifici, al·legories enfront aquest tema

3.3 Contingut i significació de l'edifici
En quant el significat del Palau de Versalles, al principi, per a Lluis XII era el seu refugi de caça favorit, fins quan Lluis XIV heretà el tro, va fugir de Paris perquè tenia una mica de por, vivia entre el Louvre i Versalles, i finalment se’n va a Versalles, i va demanar d'ampliar-ho, de forma que s'havia de fer un palau enorme.
El significat principal del palau es la frontera entre la vida dels pagesos i burgesos comparada amb la vida ideal dels aristocràtics.